Enric va ser el primer de la nissaga dels Margall en jugar al Joventut, arribant a la Penya la temporada 1963-64 des del seu Malgrat natal, fitxat per Daniel Fernández.

Va defensar els colors del Joventut durant onze temporades consecutives, proclamant-se campió de Lliga el 1967 i de Copa el 1969. A la final d'aquesta competició, disputada davant el Reial Madrid o Ourense, Enric va ser el màxima anotador del Joventut amb 24 punts.

A l'estiu de 1974, en un stage amb la selecció espanyola que preparava el Mundial de Puerto Rico, li va ser detectada una afecció càrdio-vascular que va provocar la seva retirada de la pràctica esportiva. Uns mesos després i poc abans de l'inici de la temporada 74-75, la Penya va disputar un partit de comiat contra una selecció nacional. Enric va ser substituït als poc minuts pel seu germà Josep Maria, a qui oferia la samarreta amb el número 7, escenificant així la continuïtat de la dinastia Margall. Al descans del partit li va ser entregada la medalla de plata al mèrit esportiu concedida per la Delegació Nacional d'Educació Física i Esports, així com una samarreta de la Penya amb el número 7 brodada amb or.

Va ser internacional amb la selecció nacional cent trenta-sis vegades, destacant en el seu palmarès la Medalla de Plata aconseguida a l'Eurobàsquet de 1973 celebrat a Barcelona.