Josep Lluís va arribar a la Penya la temporada 1962-63 provinent del Reial Madrid.

Va jugar set temporades consecutives al Joventut sent el capità de l'equip. La seva darrera temporada com a jugador verd-i-negre va ser la temporada 1968-69, en la que va guanyar la Copa del Generalíssim davant el Reial Madrid, en una final disputada a Ourense. La temporada següent, tot i que ell volia seguir jugant sense participar tant per no forçar el genoll, el club li va demanar que agafés el relleu a la banqueta del primer equip substituint a Kucharski.

Properament.

L'any 1969, tot just acabat de penjar les botes com a jugador, agafava el relleu a la banqueta després de l'adéu de Kucharski. Lluís va ser el primer entrenador de la Penya en "donar molt de moviment a la banqueta", tal i com ho descriu la premsa de l'època, trencant així amb la dinàmica existent de jugadors titulars i suplents semblant a la del futbol. A més, l'estiu següent, viatja als Estats Units per aprendre de diferents entrenadors nord-americans.

En una primera etapa, va ser entrenador de la Penya i supervisor de la resta d'entrenadors del club des de la temporada 1969-70 fins la 74-75, amb l'excepció de la temporada 72-73, en la que va seure a la banqueta el seu amic Clinton Morris i ell va assumir la secretaria tècnica del club. L'any 1975 va ser rellevat de la banqueta per la dupla formada per Kucharski i Buscató.

L'any 1979, després de quatre anys col·laborant amb Díaz Miguel i viatjant als Estats Units per aprendre dels clínics que allà es realitzaven, torna a ocupar la banqueta per suplir l'adéu de Serra. S'encarrega de la direcció de l'equip només aquella temporada, tot i que el contracte inicial era per més anys.

Va debutar amb la selecció el 10 de març de 1957 en un partit de la selecció espanyola davant Portugal, i l'estiu de 1964 aconseguia la fita de ser el primer jugador en disputar 100 partits amb la selecció espanyola.

Amb la selecció catalana va jugar davant la castellana el 1957 a Madrid, un matx que es recorda perquè es va haver de decidir en dues pròrrogues.

El 1964 va ser triat "Millor esportista badalonès". Aquell mateix estiu es va celebrar un partit homenatge entre el Joventut Kalso i un combinat nacional, per haver arribat a les cent internacionalitats amb la selecció. A la mitja part li va ser entregada la insígnia d'or i brillants del club, a més de ser nomenat soci d'honor de la Penya. Al mateix homenatge, Raimundo Saporta li faria entrega també de la insígnia d'or i brillants del Reial Madrid, així com del clauer d'argent de la FIBA, sent el primer jugador espanyol en rebre'l.