Joaquim Broto arriba a la Penya la temporada 1953-54, sense cap experiència prèvia però amb el número u de la seva promoció del curs d'entrenadors.

Substitueix el llaureat Josep Grau, i es situa al capdavant d'un equip que s'acomiadava de dues de les seves figures: Maneja i Gubern. No obstant això va aconseguir que l'equip es proclamés campió del Campionat de Catalunya a falta de dues jornades per l'acabament. Aquell any també es va perdre la final del Campionat d'Espanya davant el Madrid.

La temporada següent, malgrat perdre'n quatre importants jugadors que reforçarien altres equips rivals, es va guanyar el Campionat d'Espanya davant el Reial Madrid, a la final disputada a Barcelona. Broto va sortir del pavelló passejat a espatlles dels jugadors. Aquell estiu seria fitxat pel FC Barcelona.

A Barcelona no podria comptar de l'equip que li havia promès, i en acabar la temporada va decidir tornar-se'n a Badalona. Així doncs, la temporada 1956-57 tornava a posar-se al capdavant del Joventut, reemplaçant al seu amic Jiménez. Aquella temporada es va saldar amb un nou títol de campió de Catalunya, i amb la participació a la primer lliga espanyola de la història.

La temporada 57-58 es va tenir a tocar el títol de lliga, però es va perdre a la darrera jornada del campionat amb la visita del Reial Madrid; els homes de Broto van quedar segons. A la Copa, celebrada a Saragossa, el Joventut els hi tornaria i es proclamarien campions de Copa. Les instruccions de Broto en els temps morts i abans de la pròrroga van ser fonamentals per aixecar els ànims dels jugadors i remuntar un marcador en contra, 12 punts per sota a falta de dos minuts per l'acabament. Ell mateix explicà que va prometre que si es guanyava aquell partit anirien a posar un ciri a la Pilarica, i que aquella mateixa matinada van complir amb la promesa.

En acabar la temporada va haver de deixar de banda el bàsquet per poder exercir de metge. El seu centre de treball es trobava a Terrassa, fet que no el permetia compaginar la seva professió al Vallès amb dirigir l'equip a Badalona. El 1959 l'Orillo Verde va requerir els seus serveis per substituir Font, i tot i que va voler deixar el bàsquet definitivament uns anys més tard quan el club sabadellenc va desaparèixer, va acabar tornant un cop més al Joventut.

Així doncs la seva tornada a la Penya va ser en el mes de novembre de l'any 1961. Degut a que les seves obligacions professionals el limitaven alhora de desplaçar-se, va agafar el comandament de l'equip juntament amb Joanet Canals. Els conflictes interns dins la plantilla aquella temporada van fer que tots dos dimitissin amb el campionat en marxa, sent substituïts per Antoni Molina.