Francesc Cairó començà a jugar a bàsquet a l'Escola Catalana de Badalona, i va arribar a la Penya l'any 1939.

Va ser jugador en diferents categories del club, jugant amb el primer equip les temporades 1944-45 i 1945-46.

Va realitzar diverses tasques directives, sent secretari, vocal, vicepresident i president en funcions de l'entitat, durant més de trenta-sis anys.

Va ser un dels representants del club que es va reunir amb el FC Barcelona per mirar de resoldre el "cas Kucharski".

La temporada 1954-55 se li atribueix que esperonà Brunet amb unes suposades declaracions d'un rival, fent que el jugador verd-i-negre fos el màxim anotador de la final amb 21 punts, i aconseguint guanyar el Campionat d'Espanya.

Va formar part de moltes juntes directives fins a l'any 1976, tenint un paper decisiu durant l'enfrontament entre el president Mas i Daniel Fernández, la seva mà dreta, així com després de la dismissió de Santiago March el 1982.

Va ser pare de Jordi Cairó, director esportiu del club durant molts anys, i de Francesc Cairó, també jugador i directiu.

La Fundació del Bàsquet Català el considerà històric del bàsquet català el 1997.

Va morir el 3 de febrer de 2013 a Badalona.