Francesc Xavier Estruch va ser jugador dels primers equips de futbol i bàsquet de la Penya Spirit of Badalona, on va jugar fins l'any 1937. De fet, va formar part de l'equip que va disputar el primer partit de bàsquet de la història de la Penya, el que es va disputar contra contra la Penya Ni Cinc, formada per un combinat de membres de la Unió Gimnàstica i l'Ateneu, i que es va guanyar per 5 a 3. Ell en va ser l'autor dels cinc punts. Els altres membres d'aquell primer equip van ser: Jané, Campmany, Massot, Lloret i Parés. Aquell mateix any també va jugar en el primer campionat de Badalona de debutants.

L'any 1941 també va disputar (al menys) un partit amb el primer equip de la Penya. Va ser un partit d'exhibició al Gran Price de Barcelona davant l'Espanyol, que servia per completar el cartell de la final del Campionat Provincial de Secció Femenina de la Falange.

També destacà com a jugador de la secció de tennis taula de la Penya, amb qui va ser campió de Catalunya.

Un cop superat el parèntesi d'inactivitat imposat per la guerra civil, Estruch es retira com a jugador per assumir les funcions d'entrenador. Va ser l'entrenador del primer equip de la Penya que va participar en competicions oficials la temporada 1939-40. En la seva segona temporada a la banqueta va guanyar el campionat de lliga i va assolir l'ascens a la màxima categoria del bàsquet català.

La temporada 1944-45 va agafar el relleu a la banqueta de Gironès. Tres baixes importants aquell estiu van fer que l'equip només pogués classificar-se a la vuitena plaça del Campionat de Catalunya. També va estar al capdavant de l'equip la temporada següent, la 45-46.

Va ser un dels vuit amics fundadors de la Penya Spirit of Badalona, juntament amb Cuixart, Massot, Lloret, Boada, Corominas, González i Grífol, sent triat tresorer a l'acta constitucional. Va ser el soci número u.

L'any 1932, ja sota la denominació de Club Esportiu Badaloní, va ser president de l'entitat. Posteriorment, va ser membre de la Junta exercint diferents càrrecs, com el de vicepresident en durant el mandat de Frederic Ferrer, a finals de la dècada de 1940.

L'any 1952 seria designat novament president del Joventut. Sota la seva presidència el club badaloní aconseguiria guanyar el segon Campionat d'Espanya de la història de la Penya. Abans de finalitzar aquell mateix any va cedir el càrrec de president a Antoni Viñallonga.

En el mes de maig de l'any 1982 va presidir la junta gestora que va dirigir el Joventut després de la dimissió de Santiago March, fins que en el mes de juny del mateix any va sortir escollit Lluís Conesa.

Va obtenir la Medalla d'Argent de la Federació Catalana de Bàsquet (1988) i la Medalla de Forjador de la Història Esportiva de Catalunya, que atorga la Generalitat, sent nomenat també Històric del Bàsquet Català per la Federació Catalana de Bàsquet.

L'estiu de 1987, i sota la presidència de Lluís Conesa, l'Assemblea General de socis de la Penya li va otorgar el número 1 de soci a perpetuïtat.

Va morir el 19 de juliol de 1999 als 86 anys.